APUNTS HISTÒRIA D’ESPANYA I CATALUNYA
La restauració de l’absolutisme (1814-1820)
Quan Ferran VII va tornar a Espanya el 1814 els liberals pretenien que jurés immediatament la Constitució del 1812. Però ell va imposar un cop d'Estat i va clausurar les Corts i va anul·lar la Constitució de Cadis. Així doncs, es van restaurar totes les antigues institucions i es va restablir el règim senyorial. Els liberals van ser detinguts, o es van exiliar.
Degut al descontentament i malestar de la població es van produir diversos pronunciaments per part dels sectors més liberals de l’exèrcit, però dirigents i col·laboradors van ser reprimits i executats (Lacy, Mariana Pineda...)
Trienni Liberal 1820-1823
El 1820 el coronel Riego fa un pronunciament a Cabezas de San Juan (Sevilla) que va aconseguir triomfar, amb la qual cosa s'inicia l'anomenat Trienni Liberal (1820-1823). El rei finalment acata la Constitució de 1812. Això suposa amnistia dels presos i convocatòria d'eleccions. Les noves Corts liberals van restablir les lleis i les reformes de Cadis, així com també es crea la Milícia Nacional (voluntaris armats).
Davant d'aquesta situació, Ferran VII demana ajuda a potències europees per restaurar l'absolutisme a Espanya.La Santa Aliança (Rússia, Prússia i Àustria) encarrega a França que intervingui. Així que el 1823 França envia a Espanya els "100.000 fills de Sant Lluís" comandats pel duc d'Angulema, els quals van derrotar els liberals i van tornar a posar a Ferran VII com a monarca absolut.
Fallida de l'absolutisme 1823-1833
Un cop el monarca és reposat es produeix una nova repressió contra els liberals. Destrucció de tota l'obra legislativa del trienni liberal. Els governs de Ferran VII no van donar solucions al problemes del país :
* Situació econòmica difícil.
* Guerra debilita l'economia.
* Independència colònies americanes.
Ferran VII es comença a acostar als sectors moderats i de la burgesia financera i industrial de Madrid i Barcelona. Fins i tot concedeix aranzels proteccionista per a les manufactures catalanes.
Conflicte dinàstic
Ferran VII havia tingut filles i la llei Sàlica impedia que les dones regnessin a Espanya. Per garantir el tron a la seva filla va dictar la Pragmàtica Sanció, que derogava la llei anterior.
Molts absolutistes no van acceptar el canvi, i a la mort de Ferran VII van defensar que el tron corresponia al seu germà el príncep Carles.
TEMA 3. LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL
3.1. La primera guerra carlina. (1833-1840)
Quan mor Ferran VII, en el seu testament indica que la corona passaria a la seva filla Isabel, quan aquesta assolís la majoria d’edat. Mentrestant la seva vídua Maria Cristina s’encarregaria de la regència.
(En el moment de la mort del monarca, Isabel tenia 3 anys)
Els sectors absolutistes més intransigents no van acceptar el testament i es van aixecar en armes contra la regent i a favor del príncep Carles Maria Isidre (germà de Ferran VII). Començava així la primera guerra carlina entre isabelins (liberals) i carlins (defensors de l’Antic Règim)
Isabelins: partidaris d’Isabel Þ Bona part de l’alta noblesa, funcionaris, sectors de l’església.
Van acceptar demandes liberals per poder comptar també amb el suport de sectors populars de la ciutat i la burgesia.
Carlins: partidaris del príncep Carles Maria Isidre, d’ideologia antiliberal i tradicionalista. El seu lema era: Déu, Pàtria i Furs. Eren partidaris de l’Església, dels furs i de l’Antic Règim.Þ Clero, la petita noblesa rural, pagesos i petits artesans arruïnats de Navarra, Catalunya, Aragó i València.
LA GUERRA
Ja des de l’any 1833 en les regions muntanyoses de Navarra i del País Basc, Pirineus catalans, Nord de Castelló, Baix Aragó i comarques catalanes de l’Ebre, hi ha escamots carlins que amb el mètode de guerrilla obtenen diverses victòries sobre l’exèrcit isabelí. El general Zumalacàrregui conquereix Tolosa, Durango, Bergara i Eibar però no pot amb Bilbao, on hi mor.
A Catalunya els carlins dominen l’interior (Solsonès, Lluçanès i Bergadà). Cabrera domina el sud de Catalunya i el Baix Aragó.
1836 els isabelins guanyen terreny. El general Espartero obté victòria a Luchana i acaben amb el setge de Bilbao.
L’any 1838 Cabrera (carlí) aconsegueix unificar diverses incursions procedents del litoral valencià amb 15.000 homes, però perden posicions al nord est de Catalunya (Ripoll i Solsona).
El general Morato acorda signar el Conveni de Bergara, l’any 1839 amb el general Espartero. Acorden entre altres els següents punts:
- Manteniment dels furs bascos i navarresos.
- Integració dels oficials carlins en l’exèrcit reial.
Cabrera, però continua la guerra fins a 1840.
3.2 El procés de revolució liberal (1833-1843)
El primer govern de la regent Maria Cristina era absolutista. El dirigia Fco. Cea Bemúdez. L’única reforma important va ser la creació de la divisió territorial d’Espanya en 49 províncies (promulgada el 1833 per Javier de Burgos). L’any següent 1834 Francisco Martínez de la Rosa, que és un liberal moderat, presideix el segon govern i presenta l’Estatut Reial: amb l’esperit d’assemblar-se a una constitució, simplement donava regles per fer lleis, com per exemple una per convocar Corts (dues cambres però amb poques funcions).
Hi havia dues tendències polítiques:
· Liberalisme moderat: al costat de la regent.
· Liberalisme progressista: més exaltats, i disposats a lluitar per aconseguir reformes liberals.
La Corona va donar suport als moderats, però es van produir diverses insurreccions, o aldarulls. A Catalunya es van anomenar Bullangues, i es van estendre des de Reus a Barcelona amb crema de convents, incendis de fàbriques i creació de Juntes que demanaven:
Reunió de les Corts.
Llibertat de premsa.
Extinció del Clero
Nova llei electoral…
Maria Cristina encarrega el govern a un liberal progressista l’any 1835: Mendizábal. Aquest decreta DESAMORTITZACIONS perquè necessitava recursos per a la guerra. Demanen la seva destitució però la insurrecció de La Granja l’agost del 1836 i les diferents revoltes que van esclatar arreu obliguen la regent a restablir la Constitució de 1812.
1836-1837 Es produeix un autèntic DESMANTELLAMENTde les institucions del l’Antic Règim i s’instaura un sistema liberal, constitucional i una monarquia parlamentària.
Es produeix un REFORMA AGRÀRIA LIBERAL caracteritzada per la lliure disponibilitat de la terra i respecte a la propietat privada
Es produeix per tant una dissolució del règim senyorial.
Desamortització, ja usada per Godoy el 1798. Mendizábal el 1836 a més decreta la dissolució dels ordes religiosos (excepte els hospitalaris i educatius). Es posen els béns a subhasta pública.
Mesures de lliure funcionament del mercat: abolició del delme i eliminació de duanes interiors.
CONSTITUCIÓ DE 1837
Reconeix els drets següents:
- Llibertat de premsa, opinió i associació.
- Igualtat jurídica de tots els ciutadans davant la llei, comuna a tothom
- Possibilitat d'accés per tota la població als càrrecs públics.
En aquesta constitució de caràcter progressista es va consolidar la divisió de poders, que es va organitzar d'aquesta manera:
- Legislatiu: dos cambres (congrés dels diputats i senat)
- Executiu: correspon al rei, que tenia dret de veto i de dissolució del parlament.
- Judicial: potestat dels tribunals i jutjats.
Malgrat que era una constitució progressista manté l'oficialitat de la religió catòlica a l'Estat espanyol.
Reconeix els drets següents:
- Llibertat de premsa, opinió i associació.
- Igualtat jurídica de tots els ciutadans davant la llei, comuna a tothom
- Possibilitat d'accés per tota la població als càrrecs públics.
En aquesta constitució de caràcter progressista es va consolidar la divisió de poders, que es va organitzar d'aquesta manera:
- Legislatiu: dos cambres (congrés dels diputats i senat)
- Executiu: correspon al rei, que tenia dret de veto i de dissolució del parlament.
- Judicial: potestat dels tribunals i jutjats.
Malgrat que era una constitució progressista manté l'oficialitat de la religió catòlica a l'Estat espanyol.
3.3. La Regència d’Espartero.
Els moderats van accedir al govern amb el suport de Maria Cristina i van intentar donar un gir conservador al procés revolucionari.
Però un moviment d’oposició es va alçar contra la regent, que es va veure obligada a abdicar al 1840.
El progressista Espartero va ser nomenat regent, però va ser molt autoritari i el país se li va girar en contra.
Els incidents més greus es van produir a Catalunya 1842 quan una revolta a Barcelona en protesta per l’entrada dels teixits anglesos va ser reprimida bombardejant la ciutat.
1843 Espartero dimiteix i les Corts avancen la majoria d’edat d’Isabel II i es proclamada reina.
LA DÈCADA MODERADA 1843 – 1854
Durant el regnat d’Isabel II, els moderats van governar Espanya amb el seu suport. Es va desenvolupar un sistema liberal però conservador i centralista caracteritzat per:
- Sufragi censatari
- Volia la intervenció de la corona en termes polítics
- Limitació de llibertats
- Exèrcit amb molta influència per por als pronunciaments
- Administració centralista
Els moderats cercaven el suport dels poderosos: Aristocràcia, Església i burgesia industrial i financera, per frenar el carlisme, però conservant el domini sobre els progressistes i classes populars.
Els primers deu anys de majoria d’Edat d’Isabel II, sota el govern del general Narváez, es va fer la Constitució del 1845. Alguns aspectes destacables eren:
- Sufragi restringit
- Sobirania compartida entre Corts i rei
- Concordat amb la Santa Seu 1851, que deia que Espanya era un estat confesional.
L’organització estatal municipal era uniformista i centralitzadora. Els governadors civils tenien molt poder
- Centralització d’hisenda
- Codi Penal únic (1851)
-Es va crear la Guardia Civil al 1844, es va dissoldre la milícia nacional.
Només el País Basc i Navarra van continuar al marge de tot el procés centralitzador mantenint els seus furs, és a dir, les lleis pròpies.
EL BIENNI PROGRESSISTA (1856-1858)
Al 1854 triomfa un pronunciament militar (Vicálvaro), dirigit pel General O’Donnell i la Unió Liberal que era un partit compost per progressistes i moderats descontents. Volien tornar a la Constitució de 1837 i fer reformes econòmiques. Madoz impulsà desamortitzacions que afectaren a béns dels ajuntaments i la construcció de ferrocarrils per millorar les comunicacions i mercats.
Del 1856 a 1868, en l’ última dècada del regnat d’Isabel II (que havia començat el 1843) hi ha alternança en el poder entre moderats i la Unió Liberal. Practiquen una política colonialista (guerra del Marroc entre 1859-1860), a l’interior es practica una política d’autoritarisme i centralisme per part de l’exèrcit. Apareixen a l’oposició dues opcions polítiques:
· Demòcrates: defensaven el sufragi universal masculí.
· Republicans: demanen l’abolició de la monarquia
